La opinión pública sobrediensiona el número real de immigrantes.

Després d'aquestes petites vacances de Nadal, tornem a posar-nos a fer una mica de feina!

Fa unes setmanes, navegant per diferents pàgines web vaig trobar una notícia que em va sorprendre i m'agradaria poder compartir amb vosaltres.

Es tracta d'una notícia del diari online público.es que mostra diversos estudis que confirmen que les persones tendeixen a exagerar el número d'immigrants que viuen actualment al seu país.

Com tots sabem, és un fet innegable que el nivell de població immigrada és superior a la de fa alguns anys, però aquest fet no té res a veure amb l'opinió pública de cada país.

D'aquest article m'agradaria destacar algunes de les dades que es mostren:

• Es sol sobredimensionar el número real d'immigrants en un 300 per cent al número real.
• A Espanya, la població considera que el percentatge de persones immigrants és del 21%, mentre que en realitat, només són un 14%.
• Un de cada tres immigrants entren a un altre país amb els papers en regla.
• Uns factors que determina molt l'actitud dels residents cap als residents d'origen estranger són la situació econòmica i els nivells d'atur del país, així com també la situaci´socio-econòmica pròpia, l'edat i el nivell educatiu de les persones.
• Relacionat amb el punt anterior i, basant-se en un estudi realitzat a Austràlia, Appave va dir que el perfil d epersones més negatives davant l'immigració són:
• persones majors de 65 anys
• persones sense educació superior
• persones sense formació especialitzada
• persones que s'identifiquen amb una religió, però no la practiquen.

Per tant, considero que els prejudicis formen part molt important en la opinió pública sobre temàtiques d'aquest caire i que aquests, molts cops estan molt lluny de la realitat. La pregunta que us llenço és: com es podria aconseguir una imatge real del que ens envolta si estem condicionats tant pels nostres prejudicis com pels medis de televisió, que sovint condicionen i manipulen els nostres pensaments?

Martin Luther King

"Con frecuencia, los hombres se odian unos a otros porque se tienen miedo; tienen miedo porque no se conocen; no se conocen porque no se pueden comunicar; no se pueden comunicar porque están separados."

Martin Luther King,JR

Ara que acaba l'assignatura, veig convenient parlar de Martin Luther King, un pastor d'Estats Units de l'esglesia bautista, Premi Nobel de la Pau al 1964.

Crec que és important parlar d'aquest home, ja que va ser un dels grans lluitadors pels Drets Civils per tots els afroamericans. La seva fita principal era acabar amb la discriminació racial que es donava amb mètodes no agressius. Els seus principis el portaven a lluitar pel dret a vot, a la no discriminació i els drets bàsics per tots els homes i dones negres dels Estats Units. Per tant, volia posar fi a la segregació racial a les escoles públiques, una legislació dels drets civils, una consideració de la violencia policial, un salari mínim de dos dòlars per cada treballador, sense considerar el color de la seva pell, entre moltes d'altres fites que es va marcar.

Personalment, de totes les accions que va realitzar Martin Luther King, crec que s'haurien de destacar especialment dues:

• Boicot d'autobusos a Montgomery: com la majoria de vosaltres sabeu, a Estats Units hi havia tanta segregació que blancs i negres no anaven junts per la vorera dels carrers, no anaven a restaurants junts, no anaven als mateixos serveis i tampoc es podien asseure junts als autobusos. Aquest boicot fa referència, doncs, a la segrecació als autobusos més concretament. Un dia qualsevol una dona, Rosa Parks, es va negar a cedir el seu seient a una persona blanca. Va ser detinguda i engarjolada per aquest motiu i la cap del Consell Polític de la Dona, Jo Ann Robinson va ser una crida a totes les persones negres. Es va aconseguir que la majoria de persones de color no agafessin aquest transport públic durant molt de temps. Aquest boicot als serveis públics va acabar ràcies a una decisió de la Cort Suprema dels Estats Units dia 13 de novembre de 1956 que va declarar ilegal tot tipus de segregació als autobusos, restaurants, escoles i molts d'altres llocs públics.
• I have a dream: un disurs que va fer amb la pretensió de conscienciar a les persones de la importància dels drets civils. Cal tenir en compte que els drets que el seu moviment reclamava, finalment van ser aprovats gràcies a la promulagació de diverses lleis.

Per tot això, i molt més, Martin Luther King Jr és considerat encara un exemple de vida que va lluitar pels seus principis. Va lluitar per aconseguir una nova vida per tots els de la seva raça. Cada 17 de gener, quan es commemori el sue dia, s'hauria de recordar l'amor i el respecte cap als demés, sense tenir en compte la raça.

"Un clérigo islámico dice que la mujer no debe acercarse a plátanos y pepinos"

Llegint Europapress.es, he trobat una notícia realment sorprenent:

Un clergue islàmic ha considerat que les dones no hauríem de poder estar a prop de plàtans, cogombres, pastanagues i carbassons per evitar que tinguem pensament sexuals impropis deguts a les semblances amb l'òrgan sexual masculí...


Comento aquesta notícia en un blog "d'interculturalitat i immigració" perquè, tot i que em considero prou tolerant, no sabia que els nivell de control del Déu islàmic era tant poderós per evitar que les dones comprem o consumim aquests elements, però sembla ser que aquí TOT és possible! No sé què passarà amb la nostra nutrició, però bé, us deixo l'enllaç directe a l'article, però crec que amb això, està tot dit... Passeu una bona estona! 



http://www.europapress.es/internacional/noticia-europa-clerigo-islamico-dice-mujer-no-debe-acercarse-platanos-pepinos-evitar-pensamientos-sexuales-20111207184613.html

'Quería saber qué se siente al acuchillar a una negra'

Aquests dies, he trobat per casualitat una notícia del 28/11/2011 que explica com una dona nigeriana que es dedica a la prostitució va ser agredida per un noi de 21 anys, només perquè volia saber què es sentia en apunyalar a una dona de color. Una punyalada per l'esquena! Em sembla que molts cops aquest tipus de notícies queden ocultes. Aquest tipus de notícies em porten a preguntar-me fins on arriba l'estupidesa humana.

Sense més, deixo aquí l'enllaç per si algú vol llegir la notícia i poder comentar tot el que us suggereix:

http://www.elmundo.es/elmundo/2011/11/28/madrid/1322487935.html

Prejudicis en temps de Nadal

Fa aproximadament una setmana, per les notícies va sortit en diversos canals de televisió que un jove havia tornat uns 400 dècims de Nadal que s'havien extraviat sense demanar res a canvi i sense identificar-se. M'ha sobtat el tractament que s'ha fet de la notícia en diverses cadenes i que només en una, s'hagi comentat la nacionalitat del protagonista d'aquesta història.  

No seria un cas a destacar si no fos perquè aquests 400 dècims estaven valorats en 8.000€ i la persona que els va trobar en fos conscient. És impressionant la reacció de molts dels veïns de Sant Francisco en assabentar-se que la persona que havia retornat els dècims era de nacionalitat marroquí. 

Fa una setmana havia estat impossible identificar aquest home, que va demanar que no es fes cap tipus de ressó d'aquesta història. A dia d'avui, aquest home ja s'ha reconegut i es veu que és propietari d'una perruqueria a Bilbao. Aquest considera que "Cuando algo no te pertenece, hay que buscar a su dueño". Només fa un any que va arribar a Espanya, i és admirable la seva integració. El seu nivell de castellà, és molt més bo que molts dels nostres. 

Sé que és una mica utòpic, però m'agradaria pensar que, almenys en aquest petit barri, no es considera que les persones de diferent nacionalitat tenen la tendència a "agafar allò que no és seu" com comentaven algunes de les veïnes en algun d'aquests canals de notícies. 

Us deixo aquí l'enllaç d'antena3 quan ja s'ha descobert qui era el jove de nacionalitat marroquí, Abdalá. 

http://www.antena3.com/videos-online/noticias/sociedad/encontramos-hombre-que-devolvio-decimos_2011113000081.html

El Color Púrpura (1885):

Aquest cap de setmana he vist una pel·lícula que m'ha agradat força que he volgut compartir amb vosaltres. 

Aquesta és “El Color Púrpura” de Steven Spielberg.

Aquesta pel·lícula es basa en una novel·la d'Alice Walker que es situa al segle XX als Estats Units. "El Color Púrpura" narra la història de cinc dones de color que viuen diferents formes d'esclavització de la dona, el maltractament, l'abús físic, la discriminació, la soletat, la separació d'éssers estimats, es tracta el tema del creixement personal enfront de les dificultats, de les crisis emocionals, en un context racista i discriminant. 

Personalment aquesta pel·lícula m'ha agradat molt i m'he sentit constantment en presió. És una pel·lícula dura i una mica melodramàtica. Tot i que aquesta tracta la història de cinc dones diferents, es centra en la vida de Celie, una noia de color de 14 anys que està embaraçada del seu pare, que després dóna en adoció els dos fills que té amb la seva filla. Tota la seva vida, Celie s'ha d'enfrontar a grans penúries i, mitjançant la lectura anirà descobrint en sentit de la llibertat, de conèixer el món, buscant-se un petit lloc en la societat. Mica en mica, aquestes conc dones s'aniran alliberant de les esclavituts que tenen gràcies als seus relats de vida, al coneixement i per l'independència que adquireixen.

Deixo aquí un enllaç del trailer de 1885. Està en anglès, però ho tradueixo:

El Color Púrpura: Una història americana per al món sencer. Tracta de la vida, de l'amor, tracta de nosaltres. Sempre la recordaràs. Es presenten els personatges: l'amo,  Shug Avery ,Vieux monsieur , Nettie , Harpo, Squeak , Sofia i Celie.

Mai oblidaràs el Color Púrpura:

http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=ksSQUu8rFqU

                                            

D'aquesta pel·lícula, m'agradaria destacar aquesta part, quan la senyora Sofia (Oprah Winfrey), es nega a ser l'esclava de la dona de l'alcalde. L'aclcalde la pega per la seva resposta i ella, que mai d'havia doblegat per ningú abans, el pega al carrer, davant de tothom. La gent del poble es torna loca, l'acorralen, l'autoritat la pega i se l'emporten a la presó. Crec que és un vídeo molt gràfic per entendre tot el que les persones de color han hagut de fer: http://www.youtube.com/watch?v=Iy2GKyD2IoQ

Finalment m'agradaria que li donessiu un cop d'ull, perquè realment val la pena! Ja em direu el què!

Els Skinhead Vinlanders

Consultant diversos articles que he trobat últimament per internet, he vist que actualment hi ha una gran diversitat de persones blanques que creen grups o clubs socials en contra de les persones de color, que promouen la supremacia blanca i defensen el moviment neo-nazi. Per tant, aquests són moviments i grups que promouen l'odi, el racisme i la intolerància. 


En l'entrada d'avui, em centraré amb els Skinhead Vinlanders, un club social de caps rapats (skinheads) racistes, la majoria amb antecedents penals. Principalment aquests es troben a Arizona però també tenen una gran reputació per tots els Estats Units en general. Aquest "club social" té per objectiu educar a les noves generacions en contra de tota persona de color i, sovint recluten joves de per tot l'estat per poder lluitar per la seva causa. 


Com pot una persona com nosaltres arribar al punt de sentir aquest odi per les persones de color? Quina educació han rebut aquestes persones? Sincerament, no acabo d'entendre quin és el seu problema i tampoc del que s'estan intentant defensar. Buscant més informació sobre aquest tema, he trobat el cas de Bryon Widner, un jove americà que va formar part d'aquest grup durant molts d'anys. Ara que ha madurat, ha vist quan equivocat estava i la incoherència de la seva missió. Aquest, com molts dels skinheads racistes, exposen la seva filosofia de vida mitjançant el seu cos, a través de diversos tatuatges. En el cas de Bryon, al sentir-se tant arrepentit dels seus actes i, veient els errors del seu passat, va voler voler acabar amb el seu passat. Un cop va sentir i admetre que s'havia equivocat, va voler canviar la direcció de la seva vida, va veure que, fes el que fes, seguia portant sota la pell aquesta tinta de la que no es sentia orgullós. Unes marques físiques que, dia a dia, li recordaven què havia estat en un passat, negant-li les portes a refer la seva vida, lluny de l'odi, el racisme i la intolerància. 


Per poder encaminar-se, va decidir sotmetre's a diverses operacions de cirurgia per poder-se treure aquests símbols de la seva pell. 

Tots estem d'acord que, amb el fet de treure's una tatuatges no n'hi ha prou i aquest home ha estat jutjat molts cops per això, però... no és un gran pas per refer la seva vida? És cert que res ni ningú pot canviar el seu passat, però personalment, valoro molt la seva decisió i els seus objectius presents i futurs. Probablement, aquest home ha causat grans mals i ha deixat cicatrius en els demés que no es podran borrar com els seus tatuatges, però, acceptant el seu error i intentant canviar, tot i rebre constantment amenaces de mort, tant ell com la seva família, em sembla que és símbol de convenciment de tot el seu penediment. Donant la cara ara, que el mal ja està fet. No trobeu que tots tenim la oportunitat o la necessitat de ser perdonats i de rebre una segons oportunitat? Aquest home està intentant canviar, l'hem de jutjar per el que va fer, o per el que intenta ser? Considero que no hem de ser tant severs, ja que de l'error s'aprèn. 


Bryon Widner s'ha equivocat, ho ha vist i ho intenta canviar. Això és, molt més del que nosaltres estaríem capacitats a fer. Millor tard que mai, així que, encara que sembli una mica il·lusa, jo crec en que les persones podem canviar, en que tots mereixem oportunitats si lluitem per un canvi. Qui som nosaltres per negar aquest dret a una persona que lluita per sentir-se en pau amb ella mateixa i millorar la situació de totes les persones a les que ha fet mal?


Hi ha molt a pensar, i molt a debatre amb aquest tema. Però voler és poder. Hem de ser valents i admetre que no som perfectes, que ens equivoquem. I hem de saber també que hem de tenir el valor de canviar, encara que ens sembli que és tard.  Una aparença no ho és tot, però molts cops ens jutgen per ella. No és just, però és real. Quants cops se'ns han tancat portes per la nostra imatge? I quants cops no hem volgut canviar per ser acceptats nosaltres mateixos? Abans d'opinar, cal comprendre, escoltar i valorar. Espero de tot cor que aquest home tingui la paciència d'aguantar, de canviar, de ser millor com a persona i d'aconseguir el seus propòsits i ningú li pot negar aquest dret. Ànims i endavant!

Fonts consultades:
http://www.adl.org/racist_skinheads/default.asp
http://vkb.isvg.org/Wiki/Groups/Vinlanders_Social_Club 
http://www.planetacurioso.com/2011/11/01/un-hombre-borra-su-pasado-racista/

Immigració i Política

Després de l'última classe que vam tenir el passat dimecres, i l'intens debat que vam tenir sobre la possibilitat que els immigrants a Espanya poguessin votar, em vaig quedar amb curiositat i vaig seguir buscant les bases o requisits reals per permetre que una persona immigrada al nostre país pugui votar, ja que cap de nosaltres ho tenia molt clar.

Deixo aquí dos dels links que més em va convèncer:
http://www.parainmigrantes.info/requisitos-para-poder-votar-en-las-proximas-elecciones-municipales/

http://www.december18.net/es/article/espana-que-hacer-para-poder-votar-en-las-elecciones-municipales-de-2011

En ambdues pàgines queda clar que els immigrants tenen els mateixos drets que nosaltres en el nostre territori. Aquests han d'haver residit al país un mínim de cinc anys i ser majors de 18 anys, amb els papers en regla. Per tant, cap dels requisits que nosaltres havíem plantejat a classe es donen realment.
No es poden fer examens de coneixements que ni tan sols nosaltres mateixos passaríem, tot i tenir un graduat escolar obligatori que així ho hauria d'acreditar.

Per tant, si una persona de 18 anys del nostre país pot votar, tot i no haver aprovat l'ESO, com és molt freqüent, què determina que un immigrant de 18 anys que ha residit a Espanya més de cinc anys o menys no té els mateixos coneixements de política o més encara que una persona de 60 anys que sempre ha residit aquí?

Són moltes les incoherències que es van donar en el debat de classe, però crec que realment el que la majoria tenien era por. Por que persones d'altres nacionalitats residents a Espanya, prenguessin el control d'un país que actualment, ha perdut una mica el seu rumb.

Aquesta imposició de traves polítiques, no és també una altra forma de racisme més acceptat? Què determina que no tots puguem tenir els mateixos drets a un mateix territori geogràfic? Què passaria si nosaltres mateixos fóssim immigrants? Tindríem la mateixa concepció de restricció de vot?

És cert que pot ser que m'equivoqui i que probablement la majoria no tenen la mateixa concepció que jo en aquest tema, però per mi, tots som iguals i una persona equival a un vot independentment d'on venim.

"Homenatge a l'immigrant"

Aquest cap de setmana he anat a Andorra i al bell mig de la Plaça del Poble d'Andorra la Vella vaig veure una escultura de ferro amb una maleta a la mà que em va sobtar molt. Al aconstar-m'hi vaig veure una inscripció que deia "Homenatge a l'Immigrant". Aquí us deixo les fotos que vaig fer-li.

M'he informat una mica per saber el significat real de l'escultura i m'agradaria compartir-lo amb vosaltres, ja que considero que es pot relacionar amb el Síndrome d'Ulisses que vam tractar a la passada sessió.
L'escultura "Homenatge a l'Immigrant" és una homenatge, com bé indica el seu nom, a l'immigrant feta per Antonio Tenreiro i cedida a la capital d'Andorra per la Casa de Galícia.

Aquesta figura porta una maleta a la mà que expressa la vivència de totes aquelles persones que, per diversos motius, van haver d'immigrar a Andorra i també vol servir de recordatori per totes aquelles persones que van haver de sortir del seu país per baixar a Barcelona a treballar, o bé a França pel mateix motiu. Segons el seu autor, l'escultura expressa tots aquells sentiments contradictoris entre il·lusió, esperança, por, pena per deixar el país de procedència,... que en el cas de Tenreiro va viure de primera mà, en haver d'immigrar a Andorra.

En definitiva, aquesta escultura vol servir per recordar totes aquestes situacions i també recordar a tothom, tant residents com visitants d'Andorra per donar una imatge d'una ciutat intercultural. Només em cal preguntar, realment, la pràctica de la ciutat deu ser tant intercultural?

La gent és racista?

Posant-me al dia amb aquesta assignatura he pogut comprovar com encara hi ha un debat sobre si les persones són o no són racistes. Doncs bé, encara que tard, m'agradaria poder compartir la meva visió al respecte.

Personalment considero que les persones sempre hem tingut una certa a por a tot allò que ens és desconegut, o simplement diferent a nosaltres, per tant, crec que cadascú de nosaltres tenim una petita postura racista a l'interior que no sempre volem reconèixer.

Sempre parlem que som tolerants, que no som racistes, que no tenim problemes amb les persones nouvingudes al país però... quants de nosaltres no mirem malament a persones diferents a nosaltres al metro quan se'ns acosten? quants no sentim desconfiança per les nits en carrerons foscs quan ens creuem amb persones diferents? Generalitzant una mica, diria que quasi tots algun cop hem patit aquestes situacions.

Des del meu punt de vista, la nostra educació és la que ens ha determinat així. Hem crescut en un moment de plena immigració, on des de petits, hem vist diferències entre nosaltres i altres companys i com, la majoria d'adults no reaccionaven com estava previst. Així doncs, considerant que, no tenim res en contra de persones d'altres nacionalitats però sentim un respecte cap a aquells que no són com nosaltres, podríem dir que som racistes per por o per desconeixement? Com així els nens petits que no senten aquesta por, tenen tantes facilitats per relacionar-se amb persones nouvingudes? No donen importància als pocs trets físics que ens diferencien o bé, encara no han estat manipulats en opinió per la societat actual que parla sense conèixer? Aquest tema dóna molt per parlar...

Salomón-Bassir

A l'assignatura d'Interculturalitat i Immigració vam veure un curtmetratge d'Ignacio Lasierra titulat Salomón. 

Aquest narra la història d'un noi subsaharià, Bassir, que arriba a un petit poble d'Espanya per poder treballar en el cultiu de fruita i poder subsistir junt amb un grup de nois de la seva mateixa nacionalitat amb els que comparteix casa. Aquests joves no estan gaire integrats al poble, on hi predominen moltes persones majors. 

Bassir, durant el seu temps lliure, es dedica a observar a dues persones majors, Eusebio i Joaquín, jugant a la petanca a un parc del poble. Des d'un principi, es veu que l'Eusebi no vol tenir tracte amb ells sense tenir cap motiu aparent. Són un grup de persones que no causen problemes, i tot i així, no són ben vists. 

Un dia, Bassir es sent amb la curiositat de provar de jugar a la petanca amb ells i agafa una de les boles de l'Eusebi per provar-ho. Aquest, en veure-ho perd el control literalment i vol colpejar-lo. Afortunadament, Joaquín és a temps per parar-lo.

Bassir comenta aquest incident als seus amics, i tots diuen que ells no es deixarien tractar així per un "vell amargat". Bassir, en canvi, defensa a Eusebi dient que tenia dret a enfadar-se ja que les boles eren seves. El dia després, Bassir torna a anar al parc on acostumen a jugar aquests homes i es disculpa a l'Eusebi. Aquests fan les paus i s'aniran coneixent mica en mica. 

Finalment, hi ha molt bona relació entre aquests tres personatges, fins al punt que Bassir participarà amb Eusebi i Joaquín al torneig anual de petanca que es fa al poble durant les festes d'aquest. Eusebi, que s'encarrega de l'inscripció del torneig, anomena al Bassir com a Salomón, fet que aquest no comprèn. 

El mateix dia del torneig, Eusebi va a buscar al Bassir a casa seva i es troba que aquest ha hagut de marxar per motius de feina i que els ha deixat de banda i sense un tercer jugador per la partida de petanca. En un principi, Eusebi s'enfada amb Bassir, que l ihavia deixat una nota dient "Gracias Usebio, se acorda para siempre: Bassir". La primera reacció d'Eusebio és de rabia, d'impotència,... però mica en mica, sent com una mena de melancolia i pena pensant que Bassir ha marxat.

Des del meu punt de vista, de manera molt natural, es tracta el tema del racisme "sense motius". D'aquesta manera és com Eusebio aprèn o comprèn que les persones d'altres nacionalitats no són negatives en absolut. Per tant, podríem parlar d'una acceptació recíproca d'aquests dos protagonistes de nacionalitats diferents. 

Podem concloure que el desconeixement cap a altres persones o cultures és una de les causes del racisme? 

La primera sessió:

21/09/11

Avui ha començat l'assignatura de "Interculturalitat i Immigració", assignatura optativa de tercer del Grau de Pedagogia de la UB. Durant aquesta primera sessió, a la que no he pogut assistir, degut a una motius personals, es va presentar el professor Enric Prats i va explicar com s'havia planejat l'assignatura. Per començar va comentar la necessitat d'obrir aquest blog on, setmana rere setmana anirem comentant el què anem fent a les sessions de cada dimecres i podrem reflexionar una mica sobre el què s'ha tractat de manera personal, podent-ho compartir amb tots els nostres companys fent un seguiment de diversos temes d'actualitat relacionats amb l'assignatura. Haurem de resoldre un cas pràctic, un dossier de lectures i finalment una prova de síntesi. 

Així doncs, després de clarificar una mica com seria l'assignatura, s'ha realitzat la primera activitat del curs. Aquesta consistia en analitzar un seguit d'onze frases. (Ex. en general la gent és racista)

M'hagués agradat poder estar en aquesta primera sessió perquè és la primera presa de contacte amb aquesta, amb els companys i entendre millor com anirà aquesta assignatura. Hauré d'esperar a la pròxima sessió. 

Presentació

Hola! Em dic Júlia Toral, estudiant de tercer curs del Grau de Pedagogia de la Universitat de Barcelona i acabo de crear el meu primer blog virtual. De segur que això serà una nova aventura!

Principalment, aquest ha estat un blog creat per l'assignatura "Interculturalitat i Immigració", assignatura optativa que he escollit aquest any. En aquest espai aniré comentant les experiències que aniré vivint, dimecres rere dimecres, durant les dues hores setmanals de l'assignatura.

Espero poder-me posar ràpid al dia i recuperar el temps perdut...! A per feina!